LA NEUROLOGIA FETA FÀCIL

pel Dr. Jordi González Menacho

La síndrome d'Alicia al païs de les meravelles
Aquest trastorn es pot patir en diferents situacions neurològiques, però principalment és conegut a la migranya, com episodi d'aura de la mateixa. És a dir: abans que vingui el mal de cap, el o la pacient notarà uns símptomes durant una estona, com alteracions visuals o de la sensibilitat o el llenguatge; això és l'aura.
I una forma particular d'aura és aquesta síndrome, en la que la persona nota com diferents parts del cos propi o dels altres, o el cos sencer, canvia de forma i/o de mida fent-se molt gran o molt petita... Imagineu l'ensurt. Per sort, aquests símptomes només duren uns minuts i després marxen, això sí, seguit segurament del corresponent mal de cap.


L'Anosognòsia.
Aquesta és la manera de referirnos a la situació en la que una persona pateix la disminució en la força o en la sensibilitat d'una part del cos -normalment per una lesió al cervell- i no te consciència d'aquest fet, de manera que actúa com si no li passés res, amb els conseqüents riscos per possibles caigudes. Aquesta situació aparentment absurda pot provocar falsos diagnòstics de 'desorientació' o de malaltia psiquiàtrica, quan en realitat el que comporta, normalment, és la lesió d'una àrea molt concreta del cervell.

El singlot. 

El singlot és el resultat vissible de la contracció sobtada i habitualment inesperada, sovint repetitiva, del muscul diafragma, que és el que genera la principal força capaç de fer que s'omplin els pulmons d'aire. Per això, quan el diafragma és dispara de forma sobtada, hi ha una inspiració d'aire inesperada i brusca que provoca un soroll característic.

Hi ha persones que pateixen singlot més temps del que la majoria de nosaltres podem patir algunes vegades (pocs minuts, habitualment, fins que algú ens recorda alló de beure un bon got d'aigua, o algo així). 

Així, hi ha persones que el poden patir de forma intermitent o continuada durant dies -cas habitual en alguns casos d'ictus, principalment quan afecta a aquelles àrees de les que surten els nervis que porten les ordres al diafragma, el nervi vago o X parell cranial, situat al bolb raquidi, just damunt de la mèdul·la espinal, a l'a unió entre el cap i el coll-.

Però també hi ha persones, poques per sort, que sense haver patit cap lesió al seu encéfal començen a patir singlot de forma continuada i poden estar així durant mesos, i fins i tot anys (n'hi ha que han estat dècades...!). Aixó és, per definició, una malaltia donat que és una molèstia no natural que afecta sobremanera la qualitat de vida de les persones.

Davant d'un singlot persistent, cal consultar al neuròleg donat que, a banda de comprovar que no hi ha cap agent causal determinat, es podrà indicar l'ús de determinats fàrmacs que poden eliminar el problema.


Sobre les crisis epilèptiques: orgasmes, rises, conductes anormals...

Algunes persones poden presentar manifestacions curioses durant una crisis epilèptica, com ara un orgasme, un atac de riure -l'acte motor de la risa, més que la emoció lligada a aquest acte-, i conductes 'extranyes' com ara despullar-se quan no és convenient, etc. Això passa perquè durant un atac epilèptic el nostre cervell genera la hiperfunció no continguda que resideix d'alguna manera en aquella regió afectada per la crisis. Un grup de neurones comença a funcionar de forma 'hipersincrònica', sense fre, i produeix aquell acte que normalment faria sense cap tipus de contenció. Així, si la crisis s'origina a un grup de neurones encarregades de moure la mà, tindrem una crisis motora de la mà: moviments repetitius de la mateixa; si són neurones dedicades a la vissió, podrem patir sensació d'al·lucinacions visuals; si participen en circuits de la risa, riurem de forma incontrolable; i si estan dedicades als circuits del plaer... tindrem molt plaer.

En qualsevol cas, pel malalt que ho pateix no sol ser gens agradable: significa la pèrdua de control d'un mateix, i no rarament aquestes crisis parcials poden acabar produint una crisis generalitzada, amb pèrdua del coneixement i els riscos que això comporta. 

La presència de crisis parcials de qualsevol tipus obliga a estudiar al pacient per demostrar si hi ha o no algun tipus de lesió cerebral focal, que ocasionalment poden tenir implicacions de gravetat pels malalts.

Enviar emailcontador de visitas