LA NEUROLOGIA FETA FÀCIL

pel Dr. Jordi González Menacho

EXAMENS NEURORADIOLÒGICS: usos i perills.

SOBRE LA TAC cerebral, també anomenada Scanner cerebral
La TAC o scanner cerebral és una de les armes diagnòstiques complementàries més utilitzades actualment a la neurologia. Això vol dir que, quan els símptomes del pacient i l'exploració neurològica feta per un neuròleg expert indiquen la probabilitat d'una lesió intracranial, una de les primeres proves que es practicaran per comprovar l'existència real de tal anomalía és la TAC cerebral. Però... en què consisteix realment? i... te riscos?
La TAC cerebral (Tomografia Axial Computadoritzada) s'obté mitjantçant el procés informàtic de múltiples dades obtingudes en un interval molt breu de temps (avui en dia són molts pocs minuts) en sotmetre la persona a una font de radiació. Dit d'una altra manera: és com fer múltiples radiografies de tal manera que la computadora, amb els programes adequats, reconstruirà les imatges de tota una sèrie de làmines del nostre cervell... com un salami. 
Amb aquestes tècniques, en breus minuts es pot confirmar o excloure amb raonable seguretat una gran diversitat de lesions; però recordem que SEMPRE MANA LA CLÍNICA; és a dir, si la sospita clínica és alta, una TAC cranial amb resultat normal no exclou realment la presència d'una lesió; i si els símptomes i l'exploració de la persona indiquen que és molt poc probable una malaltia, la presència d'anomalies a la TAC cranial sovint constitueix troballes sense cap mena de valor.
I en quant a la seva seguretat... em pot produïr alguna mena de problema fer-me una TAC cranial?
Aquesta és una qüestió freqüentment oblidada, però te la seva importància. Les radiacions poden produir entre d'altres problemes, l'aparició d'una neoplàsia. I de fet, està demostrat que la dosis de radiació que es pot rebre després de practicar-se 2 o 3 TACs cranials multiplica per 3 el risc de patir un càncer cerebral -que potser és el que feia por a aquell/a que es volia per tal prova- o el de patir una leucèmia. 
Així... realment m'he de fer aquesta prova? La resposta és: pregunti al seu neuròleg. Totes les proves practicades a un pacient tenen el que anomenem una relació risc-benefici determinada. És a dir: si la sospita de malaltia és alta, val la pena assumir la dosis de radiació, sempre que de la pràctica de la prova esdevingui un coneixement que pugui canviar el tractament-maneig del pacient. Per exemple, si el pacient té símptomes típics de patir un ictus, sens cap dubte s'ha de fer la prova, i quan abans millor, donat que es podria beneficiar de tractaments que retornin la funció neurològica perduda; però si la sospita clínica és molt baixa, i només és la por de la persona a tenir alguna alteració cerebral teòrica el que mou a practicar-la... doncs s'ho hauria de pensar més de dos vegades, i potser no sotmetre's a aquesta dosis innecesària de radiació. 
En qualsevol cas... faci cas del seu neuròleg.
Enviar emailcontador de visitas